Despedida definitiva

Tal y como auguraba de hace un tiempo, decido cerrar esto definitivamente. Podreis encontrar-me a mi y a mis paranoias en: http://elennare.kicks-ass.net/blog

Tal i com es veia venir de fa un temps, he decidit tancar això definitivament. Podreu trobar-me a mi i a les meves paranoies a: http://elennare.kicks-ass.net/blog


Bye!

N'estic farta

Estic farta de suportar la gent falsa que m'envolta. La gent que diu "que m'estima" i demostra tot el contrari. Critiquen d'amagatotis, a la teva esquena quan pensen que no els sents. Però no sóc gilipolles, i les portes de casa no són blindades i aïllades acústicament.

Estic farta de sentir crítiques que només busquen fer mal. Per que és l'única cosa que fan. "Ho diem pel teu bé..." Y una merda! El meu bé no és sentir-me com una peça sobrant del sistema. Un sistema que a més, no m'agrada, però ja m'havia resignat a suportar-lo. I ara em destrocen tants mesos d'enganys a mi mateixa amb quatre paraules d'odi.

Estic farta d'haver-me de sentir inútil cada dia. De saber que no he fet res, que no faig res, que sóc incapaç de fer res. L'objectiu que em volen marcar és tenir una feina decent però "normal", tenir una família i patir-la fins a la meva vellesa, on aquesta em cuidarà fins que em mori d'alguna de les múltiples i horribles malalties que amb un 99% de probabilitats heredaré. Però abans m'havien dit que intentés triomfar. Però a més, també em diuen que triomfar és una banalitat, no existeix l'èxit ni la pèrdua. Falsetats del món artifical humà.

Estic farta de ser sabedora d'una veritat, i és que no tinc cap objectiu. I ara... què faré?

De moment, escriure aquest post i sentir-me culpable per deixar les meves incongruències mentals en un lloc on tothom pot llegir-me... Però c'est la vie.

PD: m'acabo d'adonar... que sí sé fer alguna cosa. Esquematitzar i desenvolupar el patiment en un text mitjanament ordenat. Genial... (Sarcasme)

Brainstorming

Escoltant: Red Shift de Paradise Lost

Diuen que la música inspira. Però justament avui que necessito idees les muses m'han abandonat. Desgraciada jo i les meves semi-destruïdes neurones.

Problemes mentals a part, avui ha sigut un dia light. No és que vulgui convertir aquest blog en una cutrería d'aquelles que expliquen tot el que els hi passa a la gent al llarg del dia... perque una no té una vida trepidant amb dos o tres lluites a mort diàries contra uns pocs enemics de tota la vida, salva el món un cop cada dos o tres mesos i a sobre, té una feina fastigosament perillosa en la que intervenen una motocicleta, un uniforme amb el dibuix d'una pizza i uns encàrrecs que t'envien a l'altra punta de l'univers. I d'urgència.

En realitat, solc tenir una vida més aviat avorrida, amb pocs altibaixos que no tinguin a veure amb els estudis. Sé que és trist, però renoi... no hi puc fer gaire més. Però del dia d'avui en destaca alguna cosa més, descomptant l'exàmen de biologia (fàcil fàcil!). Avui, un home de qui desconec el nom però que feia bones rimes per tal de vendre uns números de loteria, m'ha dit una frase força curiosa.

"Vas muy oscura... ¿te vas a casar con un cura?"

O quelcom semblant. Bé. La frase en sí no té res d'especial. I més quan la pobre Marina (una companya de classe) ha hagut de patir insinuacions més agosarades (pobre...).

Però en realitat té una certa importància. Per què? Home, d'entrada perque descriu la primera impressió que he causat a aquest home: algú totalment de negre amb mala cara (del refredat i de l'empanament de després de dinar). Segona: per que no s'atrevia a mirar-me (xD). I es que crec que li he fet por. Normal, acompanyada que estava de gent "normal", jo era com un focus d'aquells gegants per cridar en Bàtman enmig de la nit.

I es que es jutja massa la gent pel seu vestuari. Deu ser que anar de fosc és de psicòtics i gent amb greus trastorns mentals (o això m'han comentat a classe...). O algú que vesteixi de punk de debò és un destructor de mobiliari urbà compulsiu i un perill públic número 1. I un noi amb samarretes heavies i amb cabell llarg se'l mira malament només per que se'l considera friki, és a dir, algú que juga a rol i mata gent amb katanes o espases de metre i mig a temps parcial. I això són només tres exemples, els més típics... però també els que em toquen de més a prop. I m'indigno. És que per tenir un vestuari absorvidor de llum (que vol dir que vaig de negre) ja he de tenir doble personalitat? (que en realitat és mentida...en tinc tres).

En fi, aquests pensaments van amb la moda. Una moda a la qual espero no participar mai. No m'agradaria perdre'm enmig d'una multitut d'ovelles que segueixen el camí de les tendències més pr0. És a dir, que van darrere del pastor Sóc-super-fashion-de-la-mort-i-dic-què-és-la-moda per la Passarel·la de la Vida.

Encara vull mantenir-me com a un ent autònom, dins la poca llibertat que tinc. Bona nit.

Això és un títol amb un post a dins

Avui tinc ganes de deixar un post en català. Potser és perque vull dedicar unes poques paraules a unes persones a les quals normalment m'hi adreço en català. O potser, simplement, per que em dóna la gana.

El primer que vull dir és que estic malalta. Refredat, mig grip... diga-li com vulguis, però la realitat és que tinc el cervell navegant en un cap ple d'aigua. Per això, ni hi veig ni raono bé. I demano perdó si poso alguna parida mental, però és que no sóc gaire bona pensant amb els dits...

L'única cosa que volia amb aquest post és descarregar pensaments que últimament em venen massa freqüentment al cap. I es que, per raons que ningú m'ha explicat mai (ni crec que es puguin explicar), tinc l'estrany defecte de ser altament irritable. I si associes la irritabilitat constant, continua, eterna i inmutable amb un alt grau d'asocialisme (d'asocial) i auto-crítica-destructiva, ja tenim una bomba de rellotgeria. És a dir, jo.

Per tots aquests motius, està clar que no sóc una persona la qual faci amics en el temps que es triga a dir missisipí. Ni tant sols dient esternocleidomastoideu o supercali[...]frasticoespialidosu. Però, per altres casualitats de la vida (que retorçada que és a vegades, coi) sí existeix gent capaç de soportar-me. O gent que no m'irrita i que per tant, sap treure el millor de mi. O gent que fa les dues coses alhora. Vés a saber. El cas és que existeixen, les he trobades... però són lluny.

I, ho sento molt, però no m'agrada. Les trobo a faltar molt. Massa. I m'agradaria dedicar aquest post a tot aquell que si, per casualitat de l'anteriorment mencionada vida (cabrona vida, estimada vida) llegeix això i s'hi sent identificat.

Adéu i fins un altra!

PD: torno a demanar perdó (quin dia, ai Eru!) per l'egocentrisme tan descarat del post, així com l'avorriment i les faltes de tornar-me a dirigir la paraula que aquest pot provocar. Apa, adéu!

Im-product-ividad

Es extraño como los últimos diez minutos de mi noche (antes de evadirme al mundo de la inconsciencia nocturna (sueño)) son los más producto-improductivos. ¿Loquééé? Pues sí, producto-improductivos es una palabra que acabo de inventarme para definir la productividad que produce la improductividad. Todo demasiado contradictorio, ¿verdad?

Es en estos momentos cuando abro la web donde se almacenan mi mayor parte de apuntes de finés (liados, enrevesados... pero "apuntes") y empiezo a mirar, sin ganas, sabiendo que debería ponerme en serio, tanto con el finés como con el alemán y el inglés (diveeeer...).

Pero no hay ganas... ¿Y qué hago? Posteo esta desgana. Y con ello, hago algo.

Por cierto, tachadme de extravagante, de geek o de obsesa... pero acabo de semi-demostrar una hipotesis.

Quitadmelo de la cabeza!

Hyvää yötä

Toda ida tiene un regreso

Tras poco más de un mes de ausencia (sin contar mis esporádicos posts anteriores a ese parón "navideño") he decidido reemprender el blog, quizá con otro estilo y otro objetivo que los anteriores.

Los motivos que me empujan a volver a escribir entradas son variadísimos, pero entre ellos está la necesidad de desfogarme de todos los caóticos pensamientos que dia a dia me devoran la mente. No pretendo con ello contarle al mundo mi vida, ya que lee quien quiere, quien se aburre o quien encuentra aquí un reflejo de sí mismo.

Así que, si quereis comentar, allá vosotros. Solo quiero dejar una huella de mi juventud, por inútil que esta sea.

Hasta el próximo ( y espero más productivo) post.

Moi-moi

Abandono

Por motivos personales, mentales y estudiantiles...y en resumen, porque me da la gana, cierro el blog temporalmente.

Y ya veremos si vuelvo. Adéu

Yo quiero ser...

Cuentista.

Pero no para contar mentiras, está claro xD.

Cuentista para contar cuentos que hablen de cosas importantes. Del mundo, de las sonrisas, de las miradas y de los hechos. De la realidad, de lo negro y lo blanco, y seguro que también lo gris. O de lo azul. Cuentos de colores.

Aunque también puedo hablar de lo irrelevante. De lo insignificante sin vida, de lo nimio con toda la importancia. Todos se merecen su relato.

Cuentista para redondear la realidad Sí. Mostrar al triste lo alegre, al ignorante la verdad. Al ingenuo la malintención, y al malintencionado la ingenuidad. ¿Y porqué no? La inocencia a quién ya no la recuerda.

Contar cuentos no es mentir. Es solo explicar lo que tu quieres. Tampoco es sencillo... Sencillo solo es lo superficial. Es entretenido... Por que quizá ese dia, a alguien le hacia falta leer lo que tu le das.

Y sin comerlo ni beberlo, he aquí un cuento sobre los cuentos. ¿Qué no tiene forma de cuento? Que más da. Yo creo los cuentos, y los hago a la medida de mi mentalidad.

Buenos mediosdías.